On racó on anar deixant pensaments, idees, sensacions, sentiments, imatges, sons, cançons... que em vagin passant pel cap i que fins ara no anaven més enllà. Res de nou, un blog més al ciberespai.
Sempre ens quedarà la música! avui ha emmudit una veu, no ho una veu qualsevol, una veu increïble i única que escoltar-la emociona al més gran dels insensibles. Com no pot ser d'altre manera avui, que sigui la teva veu la que sigui escoltada que jo restaré en silenci, emocionant-me.
P.S. El següent vídeo és l'ària "Nessun dorma" de l'acte final de l'òpera Turandot de Puccini. Tanqueu els ulls, escolteu i deixeu-vos endur.
Sense ànim de fer apologia, arran d'una conversa amb en Junius, vàrem pensar que fora bo fer una entrada conjunta sobre els blocs i aquest fenomen emergent que a vegades no s'acaba d'entendre, comprendre o, senzillament, no es comparteix.
Un bloc és una manera senzilla que tenim moltes persones amb ganes de comunicar alguna cosa (entre altres, pot ser un estat d'ànim, sentiments, ocurrències, coneixement especialitzat, informació i contra-informació, creacions artístiques diverses, o un punt de trobada entre persones que comparteixen una afició, manera de veure el món o professió, o simplement un punt de trobada entre amistats). És un mitjà per transmetre un missatge a la xarxa sense haver de preocupar-se gaire de coneixements tècnics ni tecnològics: la construcció de la pàgina d'internet esdevé simple, propiciant la proliferació massiva de blocs de tota mena.
Si abordem el tema de manera més o menys rigorosa, aquest fenomen a escala mundial es veu condicionat per una sèrie de factors necessaris (però no suficients): energia elèctrica, connexió a internet, punt d'accés a la xarxa (ordinador personal), temps per dedicar-s'hi, uns llindars mínims de llibertats individuals (que si no són col·lectives, no parlem de llibertats sinó de privilegis d'una minoria), uns coneixements informàtics a nivell d'usuari (des d'encendre l'ordinador, entrar a la xarxa, saber registrar-se a una pàgina i fer una entrada...) i tenir la voluntat de comunicar-se (ja poden ser amb paraules, música, fotos, vídeos... i, no està de més recordar, tenir alguna cosa a dir, doncs, partint de la visió que la vida humana està construïda a partir de codis, qualsevol aspecte de la vida pot ser objecte d'una entrada a un bloc).
Probablement, els blocs no es poden dissociar d'altres fenòmens emergents en els darrers anys i que s'expliquen (possiblement) amb l'actual model de creixement econòmic capitalista que formalment ha implementat al consumisme massiu la diferenciació individual del consumidor final. Entre aquests fenòmens destaquem:
+ l'auge de les tecnologies del silici (ordinadors personals, agendes electròniques, telèfons mòbils, reproductors multimèdia, càmeres fotogràfiques digitals...)
+ el pes de les telecomunicacions com a motor de creixement econòmic especulatiu (a nivell d'inversió financera a les borses) i productiu (els canvis en l'organització del treball o les noves definicions de negocis que internet a propiciat)
+ el procés de trencament dels modes de vida de la societat fordista (per exemple, treball estable i per a tota la vida; habitatge estable i per a tota la vida; relacions afectiu-sexuals estable i per a tota la vida...) troben en aquests nous marcs relacionals que son les tecnologies del silici un punt de referència estable dels altres, on queda registrada la petja del dinamisme vital propiciat per l'augment de la mobilitat en les diferents esferes de la vida.
+ l'acte d'afirmació per part dels subjectes de la seva individualitat i/o identitat davant les ideologies que durant tants anys els han reduït, i continuen reduint, a objectes, números o hàmsters, sense veu, ni vot, sense emocions, sentiments i pensaments autònoms, amb capacitat de determinar aspectes de la seva vida més enllà dels grans poders (alguns dels quals, han aprés que deixar fer i desfer a uns nivells els hi possibilita importants sumes de diners).
Així, tenint més o menys clar a que juguem (un altre dia parlarem, per exemple, de la indústria del coltan i la seva contribució a la República Democràtica del Congo) quan entrem o fem un bloc, una web o enviem un correu electrònic, la qüestió que es suscita es si val la pena o no fer un bloc? És una forma econòmica d'editar i distribuir producció pròpia (individual, en grup o col·lectiva) en qualsevol format digital (text, música, fotos, vídeos...) per part de qui tingui ganes de compartir algun aspecte (o forces) de la seva vida, ampliant el plaer hedonista que un té quan, per exemple, escriu, amb el plaer d'escoltar els comentaris que propicia en l'altre quan es llegit.
Així, Mo, dona'ns la possibilitat de gaudir amb el que escrius allà on estiguem i quan ens sigui possible. Dona't la possibilitat de trobar-te amb d'altres a partir de les teves creacions. Anima't, que del cert tens coses a dir! Nosaltres tenim ganes d'escoltar-te!
P.S. aquest cop, un exemple de les ganes d'expressar-se d'un internauta a través d'un vídeo.
Per aquestes dates sempre hi ha una nit màgica a l'estiu, on els estels ploren i les nits s'il·luminen per uns instants. Les Perseides arriben a tocar de l'orbita terrestre i sembren de bons desitjos el firmament. Curiosa versió cristianitzada això de les llàgrimes de Sant Llorenç. Però bé, no treu que sigui una nit màgica fixada en l'imaginari dels nostres estius. I em pregunto, per veure els asteròides que plouen de dia, com ho podem fer? De nit la cosa està més o menys clara... però de dia? Una llàstima. O no. Perdríem les nits màgiques de l'agost. Però, als observatoris, amb les les òptiques potents que gasten les veuen? Més enllà d'això, bons desitjos a tothom! Que els estels siguin favorables!
Ara fa uns dies, mentre feia feina en una fira i em trobava en una estona morta (la que passa entre muntar la parada i l'arribada del gruix de gent de la platja) assegut a la cadira de la parada, el meu cos va produir un d'aquells plaers efímers i simples a les 18h d'un dia d'estiu calorós i sense migdiada: un badall. I mentre el produïa, amb la mirada perduda entre les cames dels vianants, una criatura que era transportada en un cotxet per quitxalla, em va mirar i no va poder estar-s'hi: va badallar. I en aquell moment pel meu cap va passar la següent pregunta: perquè s'enganxen els badalls? De primer, em vaig repetir la pregunta i vaig trobar que des d'un punt de vista formal podria ser un bon títol per un llibre d'aquests de divulgació científica que expliquen coses quotidianes de la vida d'una manera entenedora, partint dels coneixements que ha generat la ciència sobre la matèria. Però després hi vaig tornar: perquè s'enganxen els badalls? I no hi trobava raons que m'expliquessin perquè es transmeten. I vaig començar a pensar primer en quines circumstàncies badallem: avorriment, son, cansament, gana... Però després de rumiar les situacions en les que puc badallar continuava sense saber com era això que s'enganxin. I vaig començar a preguntar. Primer a les companyes i companys d'altres parades. A la gent que s'aturava a mirar, triar, remenar o comprar bijuteria. Al forn, al bar, a l'estanc... i res. Fossin d'on fossin, vinguessin d'on vinguessin, amb independència de la seva constitució física, sexe, edat, origen, formació... cap de nosaltres sabia explicar amb seguretat perquè s'enganxen. La gent, per norma general, es quedava perplexa davant aquesta pregunta, per acte seguit espetar un "no sé" amb cara de preocupació per no saber explicar una acció del seu comportament quotidià. N'hi havia que em miraven i em demanaven que els hi expliqués. La meva resposta, amb un somriure als llavis, era "tampoc ho sé, per això pregunto". I aquesta resposta generava alleujament, tranquilitat de saber que hi la ignorància era compartida. Altres i jo mateix, a cop de pensar-hi intentàvem construir alguna explicació racional, sortint a la llum tot de fenòmens: que els badalls s'enganxen per telèfon; que els gossos s'encomanen entre ells els badalls; que humans i gossos també se'ls passen; que els ocells també; i els rèptils... I les explicacions d'aquest moviment reflex que no controlem que anaven sortint es podien emmarcar en grans famílies: relatives a la respiració, a la comunicació, a la supervivència o a que les coses bones s'enganxen. Intentant construir una explicació versemblant a partir de trencar-se el cap, joc intel·lectual sense base àmplia d'observacions, ni sistemàtica en el mètode. I bé, ara fa un parell de dies vaig cercar el tema per la xarxa. Resulta que tot i haver existit diferents projectes de recerca sobre el tema, no hi ha una explicació científica al respecte! En una època on sembla que els avenços en la ciència passen per la recerca en les immensitats de l'univers macroscòpic (per exemple, si hi ha vida en altres planetes o galàxies) i microscòpic (per exemple, en matèria de genètica), coses a tocar dels llavis ens segueixen sent desconegudes. I en part això m'omple d'il·lusió: encara hi ha espai per a la fantasia per explicar coses quotidianes de la vida. Un punt de dolçor imaginari per interpretar la crua realitat que es pot explicar.
P.S. Com no pot ser d'una altra manera, un video per incentivar el que hauria de ser un esport olímpic (sense ànims de fer publicitat, un anunci que fa temps vaig veure i el vaig trobar impressionant, dels publicistes argentins Agulla & Baccetti, que amb el seu Bostezo van guanyar forces premis del ram). Vagi de gust!
Ara ja fa dies que no dedicava un temps a escriure alguna cabòria. De temes no n'han faltat en una ciutat a les fosques o en les hores perdudes esperant abans de la tempesta, per exemple. Però bé, avui això no anirà de reflexions mar enllà. Avui em ve de gust d'escriure unes paraules sobre un mateix (si, ja se que mar enllà o la costa emocional d'un mateix tenen un límit difús que a voltes és difícil d'establir). La vida és un péndul sovint. Et proposes fer la teva vida de manera més o menys independent i s'encarrega de que passin cosses que et portin a dependre dels altres. I el mateix podríem dir d'un plantejament invers. Si, ara pot ser direu que la vida no te consciència de si i premeditadament no fa res de res. Però bé, nosaltres sí que tenim un cert grau de consciència i ens fem les nostres pròpies càbales. Et planteges que faràs un seguit de coses, i d'una determinada manera, i la teva voluntat topa amb forces majors. És el que hi ha. Repòs és el que toca i acceptar, tot aprofitant, el que em porta aquest darrer moviment del péndul. Per començar, tornar a gronxar-me una mica per aquí. Salut per tothom!
p.s. per no perdre el costum, un vídeo que mostra gràficament com les nostres vides pengen d'un fil elàstic!
Ja fa dies que hi dono voltes i, quan més hi penso, més m'emprenyo. M'explico: ja fa uns mesos que a Barcelona s'està implantant el bicing (que in que queda aquest ing) i la "polèmica" (entre cometes, doncs, és una controvèrsia interessada) no ha trigat a sorgir. Les empreses de lloguer de bicicletes es queixen per les característiques del servei del bicing (podeu saber més a http://bicing.com/), doncs, segons diuen, els hi resten clients (si voleu saber més sobre el tema podeu començar a estirar la trama a partir d'aquesta article del diari El Punt http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2439425).
El perfil d'aquest client fugitiu és el del turista que visita la ciutat (tot això segons aquestes empreses). I ara reclamen que es redueixi el temps de disponibilitat del vehicle. Actualment, cada usuari pot agafar 30 minuts la bici (i fins a les dues hores, la penalització és més aviat petita a nivell econòmic, però en funció del tipus d'abonament pot arribar a la suspensió d'usuari del servei; evidentment, les empreses de lloguer de bicis han obviat aquest fet en les seves denúncies).
I el que m'emprenya és el que hi ha soterrat sobre aquest petit tema. Resulta que aquesta ciutat d'ençà que va tocar l'Olimp al 1992, cada cop gira més de cara al visitant i menys de cara a les veïnes i veïns (entenent per veïnat, tota aquella o aquell que hagi nascut, visqui o treballi a la ciutat). Resulta que unes empreses que tenen el seu negoci muntat de cara a un ús esporàdic de la bicicleta per passejar, i que això fa que els seus usuaris (en aquest cas clients) potencials siguin especialment els turistes, ara vinguin a condicionar el transport públic de molts ciutadans (del 16 de març a 15 de junt de 2007 ja han estat 50.000 les persones que s'han registrat al servei). És com si el consorci de Turisme de Barcelona que co-gestiona, amb Transports Metropolitans de Barcelona, el Bus Turístic, demanes menys freqüència de pas de la línia 24 d'autobús amb l'argument que hi ha turistes que l'agafen per anar al parc Güell. Inacceptable.
És que el transport de més de 50.000 persones ha de veure's condicionat per la lògica dels guanys de les empreses de lloguer de bicicletes? És que una de les ciutats europees amb més contaminació acústica ha de limitar l'ús quotidià de la bicicleta com a transport habitual d'un sector de la ciutadania? És que una de les àrees urbanes amb menys qualitat de l'aire no ha de potenciar els mitjans de transport sense motor d'explosió? És que la salut dels habitants sedentaris no val prou alhora de potenciar l'exercici físic? És que no hi ha vida més enllà del turisme?
Bé, ja he buidat el pap. Ja he dit la meva. No obstant voldria posar l'accent en tres qüestions relacionades amb el tema. Primer, per quan una organització de l'espai públic on les bicicletes no competeixen amb els vianants i ho facin amb els cotxes? Segon, en relació al col·lapse que sembla existir al bicing en determinats moments i àrees del servei. Que posin mitjans per a una gestió administrativa i de servei més acurada. No pot ser que una iniciativa com aquesta mori d'èxit. Tercer, que el servei veritablement s'ampliï a tota la ciutat i el seu funcionament sigui de 24 hores, 7 dies a la setmana, doncs si és en la cosa pública on cal dipositar els mitjans de transports habituals (els guanys socials i ambientals bé s'ho valen), fa falta que el servei cobreixi totes les franges horàries i la ciutat.
P.S. i la peça musical d'avui: Bicycle Song dels Red Hot Chili Peppers
Aquestes alçades de la pel·lícula és perfectament imaginable que el contingut d'aquesta primera entrada blocaire giri entorn als objectius del mateix. Per tant no em vull extendre massa amb elements que es repeteixen ad infinitum a la blogosfera (i jo em pregunto que tindrà d'esfèric els discs durs?).
Només esmentar un parell d'apunts: em proposo que sigui un racó on anar deixant la meva dia a dia; i de l'altre, fer explícit que el que és difícil d'un bloc és el seu manteniment: implica temps, dedicació, imaginació... i sovint no és fàcil. És com tenir plantes que un ha d'anar cuidant dia a dia sinó vol acabar tenint cadàvers al menjador, balcó o terrassa de casa.
Així, que benvingudes i benvinguts! I agrair-vos per endavant a aquelles o aquells que dediquin part del seu valuós temps a llegir les meves cabòries. Els vostres comentaris seran igualment benvolguts.
I com deien aquells: "Queda inaugurado este pantano!"
p.s. i com ha regalet, la banda sonora d'aquest post que no conté res de nou, doncs és la cançó No surprises de Radiohead. Aquí teniu el video. Una cançó senzillament preciosa.
