Nosaltres tenim ganes d'escoltar-te! (Primera part)

Sense ànim de fer apologia, arran d'una conversa amb en Junius, vàrem pensar que fora bo fer una entrada conjunta sobre els blocs i aquest fenomen emergent que a vegades no s'acaba d'entendre, comprendre o, senzillament, no es comparteix.

Un bloc és una manera senzilla que tenim moltes persones amb ganes de comunicar alguna cosa (entre altres, pot ser un estat d'ànim, sentiments, ocurrències, coneixement especialitzat, informació i contra-informació, creacions artístiques diverses, o un punt de trobada entre persones que comparteixen una afició, manera de veure el món o professió, o simplement un punt de trobada entre amistats).
És un mitjà per transmetre un missatge a la xarxa sense haver de preocupar-se gaire de coneixements tècnics ni tecnològics: la construcció de la pàgina d'internet esdevé simple, propiciant la proliferació massiva de blocs de tota mena.

Si abordem el tema de manera més o menys rigorosa, aquest fenomen a escala mundial es veu condicionat per una sèrie de factors necessaris (però no suficients): energia elèctrica, connexió a internet, punt d'accés a la xarxa (ordinador personal), temps per dedicar-s'hi, uns llindars mínims de llibertats individuals (que si no són col·lectives, no parlem de llibertats sinó de privilegis d'una minoria), uns coneixements informàtics a nivell d'usuari (des d'encendre l'ordinador, entrar a la xarxa, saber registrar-se a una pàgina i fer una entrada...) i tenir la voluntat de comunicar-se (ja poden ser amb paraules, música, fotos, vídeos... i, no està de més recordar, tenir alguna cosa a dir, doncs, partint de la visió que la vida humana està construïda a partir de codis, qualsevol aspecte de la vida pot ser objecte d'una entrada a un bloc).

Probablement, els blocs no es poden dissociar d'altres fenòmens emergents en els darrers anys i que s'expliquen (possiblement) amb l'actual model de creixement econòmic capitalista que formalment ha implementat al consumisme massiu la diferenciació individual del consumidor final. Entre aquests fenòmens destaquem:

+ l'auge de les tecnologies del silici (ordinadors personals, agendes electròniques, telèfons mòbils, reproductors multimèdia, càmeres fotogràfiques digitals...)

+ el pes de les telecomunicacions com a motor de creixement econòmic especulatiu (a nivell d'inversió financera a les borses) i productiu (els canvis en l'organització del treball o les noves definicions de negocis que internet a propiciat)

+ el procés de trencament dels modes de vida de la societat fordista (per exemple, treball estable i per a tota la vida; habitatge estable i per a tota la vida; relacions afectiu-sexuals estable i per a tota la vida...) troben en aquests nous marcs relacionals que son les tecnologies del silici un punt de referència estable dels altres, on queda registrada la petja del dinamisme vital propiciat per l'augment de la mobilitat en les diferents esferes de la vida.

+ l'acte d'afirmació per part dels subjectes de la seva individualitat i/o identitat davant les ideologies que durant tants anys els han reduït, i continuen reduint, a objectes, números o hàmsters, sense veu, ni vot, sense emocions, sentiments i pensaments autònoms, amb capacitat de determinar aspectes de la seva vida més enllà dels grans poders (alguns dels quals, han aprés que deixar fer i desfer a uns nivells els hi possibilita importants sumes de diners).

Així, tenint més o menys clar a que juguem (un altre dia parlarem, per exemple, de la indústria del coltan i la seva contribució a la República Democràtica del Congo) quan entrem o fem un bloc, una web o enviem un correu electrònic, la qüestió que es suscita es si val la pena o no fer un bloc?
És una forma econòmica d'editar i distribuir producció pròpia (individual, en grup o col·lectiva) en qualsevol format digital (text, música, fotos, vídeos...) per part de qui tingui ganes de compartir algun aspecte (o forces) de la seva vida, ampliant el plaer hedonista que un té quan, per exemple, escriu, amb el plaer d'escoltar els comentaris que propicia en l'altre quan es llegit.

Així, Mo, dona'ns la possibilitat de gaudir amb el que escrius allà on estiguem i quan ens sigui possible. Dona't la possibilitat de trobar-te amb d'altres a partir de les teves creacions.
Anima't, que del cert tens coses a dir!
Nosaltres tenim ganes d'escoltar-te!

P.S. aquest cop, un exemple de les ganes d'expressar-se d'un internauta a través d'un vídeo.

On jo acabo i tu comences

Un cop acabada la meva feina inicial, comença la teva.
Com un relleu d'atletisme... a veure que ens surt de tot això.
Salut Junius!

P.S. Per animar els sentits, video dels Radiohead amb el seu "Where I end and you begin"

Perseides

Per aquestes dates sempre hi ha una nit màgica a l'estiu, on els estels ploren i les nits s'il·luminen per uns instants. Les Perseides arriben a tocar de l'orbita terrestre i sembren de bons desitjos el firmament. Curiosa versió cristianitzada això de les llàgrimes de Sant Llorenç. Però bé, no treu que sigui una nit màgica fixada en l'imaginari dels nostres estius.
I em pregunto, per veure els asteròides que plouen de dia, com ho podem fer? De nit la cosa està més o menys clara... però de dia? Una llàstima. O no. Perdríem les nits màgiques de l'agost. Però, als observatoris, amb les les òptiques potents que gasten les veuen?
Més enllà d'això, bons desitjos a tothom!
Que els estels siguin favorables!

Cabòries d'una tarda d'estiu

Ara fa uns dies, mentre feia feina en una fira i em trobava en una estona morta (la que passa entre muntar la parada i l'arribada del gruix de gent de la platja) assegut a la cadira de la parada, el meu cos va produir un d'aquells plaers efímers i simples a les 18h d'un dia d'estiu calorós i sense migdiada: un badall.
I mentre el produïa, amb la mirada perduda entre les cames dels vianants, una criatura que era transportada en un cotxet per quitxalla, em va mirar i no va poder estar-s'hi: va badallar.
I en aquell moment pel meu cap va passar la següent pregunta: perquè s'enganxen els badalls?
De primer, em vaig repetir la pregunta i vaig trobar que des d'un punt de vista formal podria ser un bon títol per un llibre d'aquests de divulgació científica que expliquen coses quotidianes de la vida d'una manera entenedora, partint dels coneixements que ha generat la ciència sobre la matèria.
Però després hi vaig tornar: perquè s'enganxen els badalls? I no hi trobava raons que m'expliquessin perquè es transmeten. I vaig començar a pensar primer en quines circumstàncies badallem: avorriment, son, cansament, gana... Però després de rumiar les situacions en les que puc badallar continuava sense saber com era això que s'enganxin.
I vaig començar a preguntar. Primer a les companyes i companys d'altres parades. A la gent que s'aturava a mirar, triar, remenar o comprar bijuteria. Al forn, al bar, a l'estanc... i res.
Fossin d'on fossin, vinguessin d'on vinguessin, amb independència de la seva constitució física, sexe, edat, origen, formació... cap de nosaltres sabia explicar amb seguretat perquè s'enganxen.
La gent, per norma general, es quedava perplexa davant aquesta pregunta, per acte seguit espetar un "no sé" amb cara de preocupació per no saber explicar una acció del seu comportament quotidià.
N'hi havia que em miraven i em demanaven que els hi expliqués. La meva resposta, amb un somriure als llavis, era "tampoc ho sé, per això pregunto". I aquesta resposta generava alleujament, tranquilitat de saber que hi la ignorància era compartida.
Altres i jo mateix, a cop de pensar-hi intentàvem construir alguna explicació racional, sortint a la llum tot de fenòmens: que els badalls s'enganxen per telèfon; que els gossos s'encomanen entre ells els badalls; que humans i gossos també se'ls passen; que els ocells també; i els rèptils...
I les explicacions d'aquest moviment reflex que no controlem que anaven sortint es podien emmarcar en grans famílies: relatives a la respiració, a la comunicació, a la supervivència o a que les coses bones s'enganxen. Intentant construir una explicació versemblant a partir de trencar-se el cap, joc intel·lectual sense base àmplia d'observacions, ni sistemàtica en el mètode.
I bé, ara fa un parell de dies vaig cercar el tema per la xarxa. Resulta que tot i haver existit diferents projectes de recerca sobre el tema, no hi ha una explicació científica al respecte!
En una època on sembla que els avenços en la ciència passen per la recerca en les immensitats de l'univers macroscòpic (per exemple, si hi ha vida en altres planetes o galàxies) i microscòpic (per exemple, en matèria de genètica), coses a tocar dels llavis ens segueixen sent desconegudes.
I en part això m'omple d'il·lusió: encara hi ha espai per a la fantasia per explicar coses quotidianes de la vida. Un punt de dolçor imaginari per interpretar la crua realitat que es pot explicar.

P.S. Com no pot ser d'una altra manera, un video per incentivar el que hauria de ser un esport olímpic (sense ànims de fer publicitat, un anunci que fa temps vaig veure i el vaig trobar impressionant, dels publicistes argentins Agulla & Baccetti, que amb el seu Bostezo van guanyar forces premis del ram). Vagi de gust!

El pendul

Ara ja fa dies que no dedicava un temps a escriure alguna cabòria. De temes no n'han faltat en una ciutat a les fosques o en les hores perdudes esperant abans de la tempesta, per exemple.
Però bé, avui això no anirà de reflexions mar enllà. Avui em ve de gust d'escriure unes paraules sobre un mateix (si, ja se que mar enllà o la costa emocional d'un mateix tenen un límit difús que a voltes és difícil d'establir).
La vida és un péndul sovint. Et proposes fer la teva vida de manera més o menys independent i s'encarrega de que passin cosses que et portin a dependre dels altres. I el mateix podríem dir d'un plantejament invers.
Si, ara pot ser direu que la vida no te consciència de si i premeditadament no fa res de res. Però bé, nosaltres sí que tenim un cert grau de consciència i ens fem les nostres pròpies càbales. Et planteges que faràs un seguit de coses, i d'una determinada manera, i la teva voluntat topa amb forces majors.
És el que hi ha. Repòs és el que toca i acceptar, tot aprofitant, el que em porta aquest darrer moviment del péndul.
Per començar, tornar a gronxar-me una mica per aquí.
Salut per tothom!

p.s. per no perdre el costum, un vídeo que mostra gràficament com les nostres vides pengen d'un fil elàstic!