Cabòries d'una tarda d'estiu

Ara fa uns dies, mentre feia feina en una fira i em trobava en una estona morta (la que passa entre muntar la parada i l'arribada del gruix de gent de la platja) assegut a la cadira de la parada, el meu cos va produir un d'aquells plaers efímers i simples a les 18h d'un dia d'estiu calorós i sense migdiada: un badall.
I mentre el produïa, amb la mirada perduda entre les cames dels vianants, una criatura que era transportada en un cotxet per quitxalla, em va mirar i no va poder estar-s'hi: va badallar.
I en aquell moment pel meu cap va passar la següent pregunta: perquè s'enganxen els badalls?
De primer, em vaig repetir la pregunta i vaig trobar que des d'un punt de vista formal podria ser un bon títol per un llibre d'aquests de divulgació científica que expliquen coses quotidianes de la vida d'una manera entenedora, partint dels coneixements que ha generat la ciència sobre la matèria.
Però després hi vaig tornar: perquè s'enganxen els badalls? I no hi trobava raons que m'expliquessin perquè es transmeten. I vaig començar a pensar primer en quines circumstàncies badallem: avorriment, son, cansament, gana... Però després de rumiar les situacions en les que puc badallar continuava sense saber com era això que s'enganxin.
I vaig començar a preguntar. Primer a les companyes i companys d'altres parades. A la gent que s'aturava a mirar, triar, remenar o comprar bijuteria. Al forn, al bar, a l'estanc... i res.
Fossin d'on fossin, vinguessin d'on vinguessin, amb independència de la seva constitució física, sexe, edat, origen, formació... cap de nosaltres sabia explicar amb seguretat perquè s'enganxen.
La gent, per norma general, es quedava perplexa davant aquesta pregunta, per acte seguit espetar un "no sé" amb cara de preocupació per no saber explicar una acció del seu comportament quotidià.
N'hi havia que em miraven i em demanaven que els hi expliqués. La meva resposta, amb un somriure als llavis, era "tampoc ho sé, per això pregunto". I aquesta resposta generava alleujament, tranquilitat de saber que hi la ignorància era compartida.
Altres i jo mateix, a cop de pensar-hi intentàvem construir alguna explicació racional, sortint a la llum tot de fenòmens: que els badalls s'enganxen per telèfon; que els gossos s'encomanen entre ells els badalls; que humans i gossos també se'ls passen; que els ocells també; i els rèptils...
I les explicacions d'aquest moviment reflex que no controlem que anaven sortint es podien emmarcar en grans famílies: relatives a la respiració, a la comunicació, a la supervivència o a que les coses bones s'enganxen. Intentant construir una explicació versemblant a partir de trencar-se el cap, joc intel·lectual sense base àmplia d'observacions, ni sistemàtica en el mètode.
I bé, ara fa un parell de dies vaig cercar el tema per la xarxa. Resulta que tot i haver existit diferents projectes de recerca sobre el tema, no hi ha una explicació científica al respecte!
En una època on sembla que els avenços en la ciència passen per la recerca en les immensitats de l'univers macroscòpic (per exemple, si hi ha vida en altres planetes o galàxies) i microscòpic (per exemple, en matèria de genètica), coses a tocar dels llavis ens segueixen sent desconegudes.
I en part això m'omple d'il·lusió: encara hi ha espai per a la fantasia per explicar coses quotidianes de la vida. Un punt de dolçor imaginari per interpretar la crua realitat que es pot explicar.

P.S. Com no pot ser d'una altra manera, un video per incentivar el que hauria de ser un esport olímpic (sense ànims de fer publicitat, un anunci que fa temps vaig veure i el vaig trobar impressionant, dels publicistes argentins Agulla & Baccetti, que amb el seu Bostezo van guanyar forces premis del ram). Vagi de gust!